Voltaire

 

François Marie Arouet (París, 21 de novembre de 1694 – 30 de maig de 1778) anomenat Voltaire fou un escriptor i filòsof francès del Segle de les Llums. Va marcar el segle XVIII i va ocupar un lloc particular a la memòria col·lectiva dels francesos. Amb ell s’inicia la figura de l’intel·lectual compromès amb el servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament. Fou escollit membre de l’Acadèmia francesa el 1746.

Símbol de la Il·lustració, cap de files del partit filosòfic, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés i la tolerància i contra «la infàmia», nom que va donar al fanatisme religiós. Era tanmateix deista i el seu ideal era el d’una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». Va actuar d’altra banda amb les elits avançades de l’Europa de la Il·lustració servint-se de la seva immensa notorietat i prenent, ell sol, la defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l’arbitrarietat en assumptes que s’han fet cèlebres (Afer Calas, Sirven, el Cavaller de La Barre, Comte de Lally).

De la seva imponent obra literària, es llegeixen avui essencialment els seus escrits «filosòfics» en prosa: contes i novel·les (“Càndid” és la seva obra més cèlebre), “Cartes angleses”, “Diccionari filosòfic” i la seva correspondència. El seu teatre, les seves poesies èpiques, les seves obres històriques, que van fer d’ell un dels escriptors francesos més cèlebres al segle XVIII, són avui àmpliament negligides o ignorades. La reputació de Voltaire sembla, com el seu estil, marcada per l’elegància i la precisió, i sovint al servei d’una ironia mordaç.

Al llarg de la seva vida, Voltaire va freqüentar “els Grans” i va afalagar els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble, però també va estar subjecte a la ingerència del poder que l’acabaria empresonant a La Bastilla i el va obligar a l’exili a Anglaterra o als afores de París. El 1749, després de la mort d’Émilie du Châtelet amb qui havia mantingut una relació agitada de quinze anys, va marxar al tribunal de Prússia però, decebut en les seves esperances de jugar un gran paper amb Frederic el Gran a Berlín, es va enfadar amb ell després de tres anys, deixant Berlín el 1753. Es va refugiar una mica més tard a les Delícies a Suïssa, prop de Ginebra, abans de guanyar-se el 1759 una finca a Ferney, sobre la frontera franco-genovesa, a l’abric dels poderosos. Va posar en valor la seva propietat i va fer de Ferney un centre de cultura considerat a tota Europa. No va tornar a París fins al 1778, ovacionat pel poble. Va morir als 84 anys.

Voltaire era un amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més aconseguides de la vida en societat. Preocupat per la seva capacitat material per a garantir la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable en operacions especulatives la qual cosa li va permetre instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney envoltat d’un cort de bons esperits. Era, no obstant això, un busca-raons i de vegades feroç amb els seus adversaris com per exemple amb Jean-Jacques Rousseau.

Considerat per la Revolució Francesa – amb el seu adversari Jean-Jacques Rousseau – com un precursor (va entrar al Panteó el 1791, el segon després de Mirabeau), celebrat per la Tercera República Francesa. Durant el segle XIX, el seu pensament va alimentar les passions antagonistes dels adversaris i defensors de la laïcitat de l’Estat i de l’escola pública, més enllà de l’esperit de la Il·lustració.

 

Obres disponibles:

Voltaire-Candido_o_el_optimismo

Voltaire-Cartas_filosoficas

Voltaire-El_mundo_tal_como_va

Voltaire-El_Siglo_de_Luis_XIV

Voltaire-Historia_de_un_buen_Brahma

Voltaire-Historia_del_Imperio_Ruso_bajo_Pedro_El_Grande

Voltaire-La_Henriada

Voltaire-Novelas_y_cuentos

Voltaire – Tratado_sobre_la_tolerancia