Montseny, Federica

 

Federica Montseny i Mañé (Madrid, 12 de febrer de 1905 – Tolosa, 14 de gener de 1994) va ser una líder anarquista espanyola. Va ser ministra durant la Segona República Espanyola i la primera dona ministra de l’Europa Occidental.

Filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts mestres llibertaris propulsors de l’escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i editors de La Revista Blanca, una publicació destacada dins el pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle XX. La seva educació va ésser impartida per la seva mare i la va completar d’una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant fossin clàssics com obres contemporànies. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

Amb 18 anys ja defensava clarament l’anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D’aleshores ençà no va parar d’escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·lacions de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l’emancipació femenina, La Victoria, El hijo de Clara i La indomable. Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d’una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista.

Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Federica es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. La seva tasca en el govern es va veure limitada per la curta durada del seu mandat. No obstant això, en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei de l’avortament a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El seu projecte de llei de l’avortament va rebre l’oposició d’altres ministres del govern i va deixar-se de banda quan Federica va sortir del govern a causa dels Fets de maig del 1937. El dret a l’avortament no seria reconegut a Espanya fins cinquanta anys després.

El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d’enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris . Va defensar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.

Va exiliar-se a França, en finalitzar la Guerra Civil Espanyola, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El 1977 va retornar a l’Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni l’exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Tolosa.

 

Obres disponibles:

Montseny_Federica-Que_es_el_anarquismo

Montseny_Federica-Vida_y_obra_de_Anselmo_Lorenzo