Marcusse, Herbert

 

Herbert Marcuse (Berlín, 19 de juliol de 1898 – Berlín, 29 de juliol de 1979) fou un filòsof i sociòleg alemany, una de les principals figures de la Escola de Frankfurt.

Les crítiques de Marcuse a la societat capitalista (especialment en la seva síntesi de Marx i Freud, Eros i la civilització, publicat en 1955, i el seu llibre L’home unidimensional, publicat en 1964) van ressonar amb les preocupacions del moviment esquerrà estudiantil dels 60. A causa de la seva obertura a parlar en les protestes estudiantils, Marcuse prompte va venir a ser conegut com «El pare de la Nova Esquerra» (terme que ell rebutjava).

La crítica fonamental que realitza Marcuse a la societat moderna, desenvolupada en L’Home Unidimensional, és que el subjecte unidimensional és víctima de la seva pròpia impotència i de l’opressió contínua d’un mètode de dominació més complicat del que Adorno i Horkheimer van imaginar. Aquesta és la concepció del poder per la qual Marcuse es considera com pont entre la primera i la segona generació de l’escola de Frankfurt. Aquesta crítica implica que la societat moderna és incapaç d’assimilar qualsevol forma d’oposició que sorgeixi a l’interior de si mateixa, i per tant no existeix cap moviment individual ni col·lectiu capaç d’oposar-se-li o de soscavar les seves arrels socioeconòmiques. Aquest fet es contrasta fonamentalment amb el capitalisme primerenc, que el moviment proletari era una força amb el potencial efectiu de derrocar al règim. El capitalisme avançat que descriu Marcuse, en canvi, ha generat a través dels estats de benestar una millora en el nivell de vida dels obrers, que és insignificant a nivell real, però contundent en els seus efectes: el moviment proletari ha desaparegut, i encara els moviments antisistémics més emblemàtics, com el moviment punk-anarquista o el moviment bohemi han estat assimilats per la societat i orientats a operar per a les fins que la societat coactiva reconeix com vàlids.

El motiu d’aquesta assimilació, segons Marcuse, consisteix que el contingut mateix de la consciència humana ha estat fetitxizat (en termes marxistes) i que les necessitats mateixes que l’home immers en aquesta societat reconeix, són necessitats fictícies, produïdes per la societat industrial moderna, i orientades a les fins del model. En aquest context, Marcuse distingeix entri les necessitats reals (les quals provenen de la naturalesa mateixa de l’home) i les necessitats fictícies (aquelles que provenen de la consciència alienada, i són produïdes per la societat industrial). La distinció entre ambdós tipus de consciència només pot ser jutjada pel mateix home, ja que les seves necessitats reals només ell les coneix en el seu fur més íntim; no obstant això, com la mateixa consciència està alienada, l’home ja no pot realitzar la distinció.

La principal necessitat real que Marcuse descobreix és la llibertat, entesa com l’instint libidinal no sublimat (en termes freudians). Para Marcuse, el que la societat industrial moderna ha fet amb l’instint libidinal de l’home és sublimar-lo, i reduir-lo a l’exclusiu àmbit de la genitalitat, quan en realitat el cos mateix de l’home és només ànsia de llibertat. La sublimació de l’instint libidinal i el seu encasellament en el seu genitalitat permeten a la societat industrial moderna disposar de la resta del cos humà per a la producció capitalista, així com de totes les energies dels homes.

El que Marcuse volia destacar era una culturalització de la teoria de la felicitat de Freud: principi de realitat i principi de plaure no tenen perquè ser oposats si s’aconsegueixen revelar les causes de la infelicitat. Marcuse s’oposa a l’abstracte del pensament racionalista cartesià, que entén a l’individu com subjecte ideal, descartant el valor del corporal i de l’eròtic. Això col·loca a Marcuse en una posició de vitalisme integral, entenent-lo com una actitud d’alliberament tant individual com col·lectiva, treure a la llum el més allunyat de les convencions.

Para Marcuse, la instància fonamental de formació de la consciència humana està en la infantesa, tal com es viu a l’interior de la família: en aquesta etapa, l’home que s’està formant adquireix les seves categories normatives i tot el seu marc de referència per a enfrontar el món. El que la societat industrial moderna ha transmutat és precisament aquest àmbit familiar, que la societat mateixa alienant s’ha introduït a través dels mitjans de comunicació de masses, reemplaçant a la família, i formant als homes amb categories que no surten d’ell mateix, sinó del capitalisme. Les necessitats de l’home, així com els seus anhels, somnis i valors, tot ha estat produït per la societat, i d’aquesta manera s’ha assimilat qualsevol forma d’oposició o moviment antisistémic. En aquest punt està la principal diferència entre la forma d’alienació que descriu Marx i la qual descriu Marcuse. Mentre en Marx l’alienació està focalitzada en l’àmbit del treball, on a l’home se li arrabassa el seu plusvalor (i per tant la seva condició humana), en Marcuse l’alienació està enfocada en la consciència mateixa de l’home modern, i per tant no hi ha forma alguna d’escapar a la coacció.

 

Obres disponibles:

Marcuse_Herbert-Acerca_del_caracter_afirmativo_de_la_cultura

Marcuse_Herbert-El_hombre_unidimensional

Marcuse_Herbert-Ensayos_sobre_politica_y_cultura

Marcusse_Herbert-El_final_de_la_utopia

Marcusse_Herbert-El_Hombre_Unidimensional

Marcuse_Herbert-Eros_y_civilizacion

Marcusse_Herbert-La_sociedad_industrial_y_el_marxismo

Marcusse_Herbert-Razon_y_revolucion