Maquiavel, Nicolau

 

Nicolau Maquiavel, conegut simplement com a Maquiavel, és el nom amb què és conegut el florentí Niccolò di Bernardo dei Machiavelli) (Florència, 3 de maig de 1469 – Florència, 21 de juny de 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític i escriptor italià.

La concepció política de Maquiavel es basa en:

  • El refús de les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder.
  • Recuperació i actualització del llegat polític de la història de Roma.
  • Estudi empíric de la realitat política sense il·lusions o enganys.
  • Concepció pessimista de la naturalesa humana: l’home es mou per ambició, les passions i els desitjos.
  • Independència de la política respecte de l’ètica.
  • La religió és bona o dolenta en la mesura que és políticament útil o inconvenient.

El manteniment i la protecció de la convivència, el governant ho porta a terme mitjançant:

  • La prudència política: capacitat per preveure situacions futures, que inclou sentit de l’oportunitat i acceptació de les oscil·lacions de la fortuna (sort).
  • La virtut: força, intel·ligència i valor del Príncep (governant) per imposar un ordre estatal lliure de corrupció.
  • La força: la seguretat ha d’estar garantida per un exèrcit format per ciutadans i no per mercenaris.

Tot i que Maquiavel mai no ho va dir, se li atribueix la frase “el fi justifica els mitjans”, ja que resumeix moltes de les seves idees.

Es considera a Maquiavel com un dels teòrics polítics més notables del renaixement, ja que amb el seva aportació s’obrí camí a la modernitat en la seva concepció política i a la reestructuració social.

Tradicionalment, s’ha trobat una aporia en el pensament maquiavel·lià com a conseqüència de la difícil conciliació de les seves dues obres principals, els “Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi” i “El príncep”.

En els “Discursos”, Maquiavel es declara partidari de la república, partint del supòsit que tota comunitat té dos esperits contraposats: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble), que estan en constant conflicte. Per a Maquiavel el millor règim és una república ben organitzada (presa com a exemple la República Romana), aquella que aconsegueixi donar participació als dos partits de la comunitat per a d’aquesta manera contenir el conflicte polític dins de l’esfera pública.

Maquiavel assenyala, i d’aquí la qualificació de “ben organitzada”, que és primordial que en l’esmentada república es disposi de les institucions necessàries per canalitzar el conflicte dins de les mateixes sense les quals la república es desarmaria. Cap de les altres formes de govern com l’aristocràcia, la tirania, la democràcia o la monarquia aconsegueixen l’equilibri dels partits dins del règim per la qual cosa són inestables.

Els intèrprets proclius a les tesis republicanes han pretès, des de Rousseau, conciliar la contradicció entre els “Discursos” i “El príncep” fonament de dret que aquest últim suposa un exercici d’ironia que senzillament despullava a la llum pública el que eren les verdaderes pràctiques del poder.

Tanmateix, l’oposició a la república que podria inferir-se en El príncep, s’ha de tenir en compte que quan Maquiavel ho escriu està escrivint per mostrar Llorenç de Mèdici com ha de fer si és que vol unificar Itàlia. Maquiavel aclareix també que pot existir un home la virtut política del qual (saber aprofitar els moments de fortuna i escapar dels desfavorables) superi a la república en conjunt però l’esmentada virtut política morirà amb el mortal que la tingui, cosa que no ocorreria en una república ben organitzada.

A més d’això, s’ha de recordar que “El Príncep” presenta analogies amb la figura romana i republicana del dictador, investit de poders absoluts durant un breu període de temps i havent de rendir comptes posteriorment davant de la república. En aquest sentit, la contradicció entre els dos texts principals de Maquiavel no és tal. Si és així, llavors el principat i la república haurien de ser entesos com a formes de govern subordinades a l’autèntica preocupació política de Maquiavel: la formació d’un Estat modern a la Itàlia del seu temps.

Maquiavel entén que tot Príncep ha de tenir virtut i fortuna per pujar al poder; virtut al prendre bones decisions i fortuna en tractar de conquerir un territori i trobar-se amb una situació (que no va ser provocada per ell mateix) que l’ajuda o beneficiï. Aquell príncep que obtingui el poder mitjançant el crim i el maltractament, sent aquest vil i dèspota ha d’entendre que una vegada pugi al poder ha de canviar aquesta actitud cap al poble. Donant-li llibertat al poble, per guanyar-se el seu favor, ja que al cap i a la fi aquests seran els que decideixin el seu futur.

Maquiavel va ser a més un autèntic precursor del treball dels analistes polítics i columnistes dels nostres dies: “tots aquests prínceps nostres tenen un propòsit, i ja que ens és impossible conèixer els seus secrets, ens veiem obligats en part a inferir-ho de les paraules i els actes que realitzen, i en part a imaginar-lo (carta a Francesco Vettori, juliol de 1513).

En tot cas, diferents texts del pensador llancen llums i ombres sobre la coherència interna de la seva obra. Així, el florentí arriba a afirmar que “d’algun temps ençà, jo no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m’escapa alguna veritat de tant en tant, l’amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la” (carta a Francesco Guicciardini, maig de 1521).

 

Obres disponibles:

Maquiavel_Nicolau-El_Principe