Galeano, Eduardo

 

Eduardo Hughes Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940), és un periodista i escriptor uruguaià, una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana.

Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes. Els seus treballs transcendeixen gèneres ortodoxos, combinant documental, ficció, periodisme, anàlisi política i història. Galeano nega ser un historiador: “Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d’Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable”. Pot classificar-se com un periodista que estudia la globalització i els seus efectes negatius.

És fill d’una família catòlica de classe mitjana amb ascendents britànics, alemanys, espanyols i italians.

Durant la seva adolescència va transitar per diversos treballs: va ser mecànic de cotxes, recaptador, pintor de cartells, missatger, mecanògraf i caixer. A l’edat de 14 anys va vendre la seva primera caricatura política al El Sol, el periòdic setmanal del partit socialista.

Va començar la seva carrera com a periodista a principis dels anys 1960 com a editor de Marcha (1960-64), una revista que, sota la direcció de Carlos Quijano, va exercir forta influència en el pensament uruguaià de l’època i que va contar amb contribucions tals com les de Mario Vargas Llosa, Mario Benedetti, Manuel Maldonado Denis i Roberto Fernández Retamar. Durant dos anys va editar el diari Época i va treballar com a editor en cap en la premsa universitària. El 1973 els militars van prendre el poder mitjançant un cop, i a causa de la seva participació a corrents marxistes (Tupamaros), Galeano va ser capturat i després forçat a escapar. Es va establir a l’Argentina, on va fundar la revista cultural Crisis.

El 1976, Jorge Rafael Videla va prendre el poder a l’Argentina mitjançant un cop militar que donaria origen a una dictadura, el seu nom es va afegir a la llista dels condemnats pels esquadrons de la mort, raó per la qual es va veure obligat a fugir novament,[1] aquesta vegada a Espanya, concretament a Barcelona, on va escriure la seva famosa trilogia Memoria del fuego.

Eduardo Galeano viu des de 1985 -després de finalitzar la dictadura uruguaiana- en la seva Montevideo natal, on segueix fent la seva literatura i el seu periodisme de marcat tò polític.

L’any 2010 li fou concedit el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de periodisme esportiu.

Les venes obertes d’Amèrica Llatina (1971) és la seva obra més coneguda, un acta d’acusació a l’explotació de Llatinoamèrica per poders estrangers a partir del segle XV.

Memoria del fuego, obra àmpliament aclamada pels crítics, és un relat de la història d’Amèrica dividit en tres volums. Els seus personatges són figures històriques, generals, artistes, revolucionaris, obrers, conquistadors i conquistats, qui són presentats en episodis breus que reflecteixen al seu torn la història colonial del continent. Comença pels mites de creació precolombins i culmina en la dècada de 1980.

Ha estat guardonat amb el Premi Casa de las Américas en dues ocasions: el 1975 amb la novel·la La canción de nosotros, i el 1978 amb Días y noches de amor y de guerra, de gènere biogràfic.

 

Obres disponibles:

Galeano_Eduardo – Bocas_del_tiempo

Galeano_Eduardo – Dias_y_noches_de_amor_y_de_guerra

Galeano_Eduardo – El_futbol_a_sol_y_sombra

Galeano_Eduardo-El_libro_de_los_abrazos

Galeano_Eduardo-Espejos_Una_historia_casi_universal

Galeano_Eduardo_y_Horna_Luis – La_piedra_arde

Galeano_Eduardo-Las_palabras_andantes

Galeano_Eduardo-Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Galeano_Eduardo – Memoria_del_fuego_I_Los_nacimientos

Galeano_Eduardo-Memoria_del_fuego_II_Las_caras_y_las_mascaras

Galeano_Eduardo-Memoria_del_fuego_III_El_siglo_del_viento

Galeano_Eduardo-Patas_arriba_La_escuela_del_mundo_al_reves