Descartes, René

 

René Descartes (Renatus Cartesius en llatí) va ser un important filòsof racionalista francès del segle XVII, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d’altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l’ús del mot idea amb el significat de “contingut de la ment humana”, la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.

Va néixer a La Haye en Touraine (poble actualment denominat Descartes, després de més d’un segle anomenant-se La Haye-Descartes) (França) al voltant del 31 de març del 1596, i va morir a Estocolm l’11 de febrer del 1650.

A l’edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta, anomenada La Flèche, la disciplina i educació de la qual destacava en el seu temps. A causa de la seva delicada salut, li van permetre descansar al llit fins tard, costum que conservà durant tota la seva vida, i fins i tot, en una visita a Pascal el 1647, la va mencionar com a principal benefactora per al bon estudi de la matemàtica. Després de l’escola va anar a la universitat de Poitiers, per estudiar dret com volia el seu pare.

Entre 1618 i 1622 va participar a la Guerra dels Trenta Anys. En els desplaçaments militars va conèixer Isaac Beeckman, qui el va apropar al món de les matemàtiques i la física. Quan va acabar la guerra va vendre gran part de les propietats familiars per poder gaudir d’una renda i dedicar-se a l’estui.

Des de 1629 fins al seu desgraciat viatge a Suècia al 1649, romangué la major part del temps a Holanda i fou durant aquest període quan va escriure una sèrie d’obres que estableixen el temari per a tots els estudiosos posteriors de la ment i el cos. La primera de les seves obres, De homine, fou finalitzada a Holanda cap al 1633, a la mateixa època que Galileu fou condemnat per les seves teories. Gran part de les seves obres va entrar a formar part de l’Index Librorum Prohibitorum.

El seu pensament el situarien entre els principals artífexs de la revolució científica del segle XVII. A les formes i les qualitats de la Física Aristotèlica, que, interpretades malament (sobretot pel pensament cristià i escolàstic), havien resultat ser un frau com a eixida intel·lectual, es contraposava la idea clara i fonamental que el món físic no és més que un pur mecanisme. I aleshores proposà el programa[1] ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un mínim nombre de principis, un sistema que donara raó de tots els fets coneguts i que permetera descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou sols un troballa, sinó també una visió. Forçat a recórrer a l’experiència i a les hipòtesi demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una eina essencial per a qualsevol investigació científica.

A part de les seves opinions i aportacions científiques, Descartes (pare del racionalisme i, en general, de la ciència moderna) és conegut per la seva defensa i revalorització de la metafísica i la teologia. Davant la decadència de l’escolàstica medieval, Descartes parteix del dubte metòdic que el condueix a la que considerarà la primera certesa sobre la qual caldrà fonamentar tot coneixement. Aquesta primera certesa es formula de la següent manera: “penso, així existeixo” (frase més coneguda, menys correctament, com a “penso, per tant existeixo”) per a demostrar, per aquest ordre, l’existència del “jo” (d’un jo immaterial, dualista i barreja de cos i ànima), després l’existència del “món” (ja que el món existeix, tot i que sigui conegut sovint de forma imperfecta) i l’existència de déu (de la qual dóna diverses proves, per exemple l’argument ontològic). Aquesta primera certesa es coneix amb el nom de cogito (del llatí cogitare) ja que en la versió llatina que el mateix Descartes va publicar, la frase francesa “je pense, donc je suis”[2] és la famosa sentència : “cogito, ergo sum”

Per tant, en la filosofia cartesiana, l’escepticisme és un primer pas, (no pas el definitiu), per arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, Descartes es va autocensurá la seva obra Traité du Monde et de la Lumière (Tractat del Mon i de la Llum) a causa que es basaba en el sistema del univers heliocèntric, que l’Esglesia Catòlica acababa de condemnar en la persona de Galileo Galilei. L’obra va ser publicada l’any 1664, quan Descartes ja era mort. De fet, en Descartes la idea de Déu és fruit de la inspecció del propi pensament, i això representa una inversió respecte del pensament medieval: no és el jo el que sorgeix a partir de Déu, sinó a la inversa, en el pensament cartesià la idea de Déu és un contingut de la ment del jo.

Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la de Spinoza [qui afirma que Déu (i no pas l’home ni tampoc el món) és l’única substància independent i d’existència pròpia], i la de Hume, [el qual ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves volgudes demostracions de l’existència de Déu, reduint la filosofia en gran part en un “pur empirisme”, predecessor del positivisme].

 

Obres disponibles:

Descartes_Rene-Discurso_del_metodo

Descartes_René – Las_pasiones_del_alma

Descartes_Rene – Meditaciones_metafisicas