Barrett, Rafael

Rafael Barrett, de nom complet Rafael Ángel Jorge Julián Barrett i Álvarez de Toledo (Torrelavega, Cantàbria, Espanya, 7 de gener de 1876 – Arcachón, França, 17 de desembre de 1910) va ser un escriptor espanyol -narrador, assagista i periodista- que va desenvolupar la major part de la seva producció literària a Paraguai, resultant una figura destacada de la literatura paraguaiana durant el segle XX. És particularment conegut pels seus contes i els seus assajos de profund contingut filosòfic, exponent d’un vitalisme que anticipa de certa forma l’existencialisme. Coneguts són també els seus al·legats filosòfic-polítics a favor de l’anarquisme.
L’obra de Rafael Barrett és en general poc coneguda. Curta i asistemàtica com la seva pròpia vida, es va publicar gairebé íntegrament en periòdics de Paraguai, Uruguai i Argentina. I no obstant això, el seu pensament ha exercit a Llatinoamèrica, i especialment en l’àmbit del Riu de la Plata, una notable influència. Si bé és cert que es tracta d’una influència una miqueta subterrània, va anar prou fort com perquè Ramiro de Maeztu li considerés “una figura en la història d’Amèrica”.
Algunes de les seves idees literàries centrals s’emmarquen i defineixen en l’estil regeneracionista. Resulta evident, en aquests breus exemples, la coincidència de Barrett amb el to característic de l’onada “regeneracionista” que va inundar el pensament espanyol arran del “desastre” del 98 i que va tenir els seus principals exponents en Costa, Picavea, Isern, etc., i el seu punt àlgid en la premsa amb el famós article “Sense pols” publicat en “El temps”, òrgan de l’oposició conservadora, el 16 d’agost de 1898. Les constants metàfores mèdiques, la percepció d’Espanya com un país greument malalt, la convicció que la derrota militar era només un símptoma de mals majors i més profunds, l’estranyesa davant la falta de reacció d’un poble que ha estat víctima inútil d’una derrota lamentable, el diagnòstic d’un progressiu enfonsament del país i la necessitat de la seva “salvació” (relliscós terme en política),
“El dolor paraguaià” de Barrett “veiem reflectit el profund amor que sentia cap al poble paraguaià; aquest amor, aquesta preocupació per la gent del poble, és una constant.
Els escrits de Barrett són d’una qualitat intrínseca notable. En opinió de José María Fernández Vázquez, si hagués tingut més temps per desenvolupar la seva obra, “estil literari i vigor ideològic haguessin creat un dels corpus textuals més interessants del continent americà” (Fernández Vázquez 100).
El pensament social i polític de Rafael Barrett experimenta, al llarg dels escassos set anys en què s’expressa, una clara transformació que va des d’un individualisme en el qual conflueixen trets vitalistes de tipus nietzcehà, fins a un anarquisme solidari plenament assumit.
El punt d’inflexió en aquesta evolució es produeix entre finals de 1906 i principis de 1907. A partir d’aquestes dates, la seva preocupació pels temes socials va sent cada vegada major i cada vegada més radical la seva posició crítica. Possiblement va ser el temps necessari per assimilar la dura realitat americana (el “dolor paraguaià”) en el contacte del qual Barrett surt espiritualment enriquit. L’exuberant i conflictiva vitalitat americana va omplir, sens dubte i amb escreix, el buit que en ell van poder haver deixat els ambients intel·lectuals europeus.
És a partir de 1908 quan Barrett comença a autodefinir-se com a anarquista, sobre aquest tema és cèlebre el seu pamflet El meu anarquisme.

Obres disponibles:

Barrett_Rafael_Cafiero_Carlo-El_anarquismo_frente_al_derecho

Barrett_Rafael-El_dolor_paraguayo

Rafael_Barret-A_partir_de_ahora_el_combate_sera_libre

Barrett_Rafael – Obras_completas_II

Barrett_Rafael – Obras_completas_III