Balzac, Honoré de

 

Honoré de Balzac (Tours, 1799 – París, 1850) va ser el novel·lista francès més important de la primera meitat del segle XIX i el principal representant de l’anomenada “novel·la realista”.

Treballador infatigable va elaborar una obra monumental, la Comèdia Humana, cicle coherent de diverses desenes de novel·les l’objectiu de les quals és descriure d’una manera quasi exhaustiva la societat francesa de la seva època o, segons la seva famosa frase “fer-li la competència al registre civil”.

Va néixer a Tours i va arribar a París el 1816. El 1819 va abandonar els seus estudis de Dret per dedicar-se a la literatura, i va començar a escriure sota pseudònims. El 1825 els seus fracassos l’animen a entrar en diversos negocis relacionats amb el món editorial, que fracassen i l’omplen de deutes. Tot i l’ajut de Madame de Berny, quinze anys major que ell, amb qui va tenir relacions i que li va obrir les portes del món parisenc, va passar per greus dificultats financeres.

El 2005 va ser l’escriptor més reconegut d’aquella època.

El 1829, Balzac que té llavors 29 anys troba en un episodi de la guerra dels chuans, el tema per a una novel·la.

Recorda un amic del seu pare, el general baró de Pommereul, l’escriu i va a Fougéres, on viu el general.

Allà escriu la primera novel·la que firma amb el seu nom, que apareix amb el títol de Les Chouans. La novel·la es ven malament, però li permet de cridar l’atenció. En pocs anys esdevé un personatge de moda i l’autor més prolífic de París.

Els seus primers èxits de públic són el 1831. El 1830 va escriure una obra anomenada “Les obres de mitllet” que el van fer ser un dels escriptors més famosos d’aquella època.

Sembla que va ser el pare de Balzac, administrador de l’hospici de Tours, qui li hauria encomanat el gust pels sistemes i per les idees. Honoré és el major de tres germans (Laure, Laurence i Hanry). Però és per sa germana Laure —Laure Surville, escriptora ella també— per qui ell mostra una evident preferència. Es tracta a més d’una estima recíproca. Laure, moltes vegades al llarg de la seua vida, recolzarà el seu germà Honoré.

Des de 1807 a 1813, Honoré és intern al col·legi dels oratoris a Vendôme. I fins 1814 és alumne extern al col·legi de Tours. Aquell mateix any, però, ja viurà a París, a la pensió Lepitre, situada al carrer de Turenne. I l’any següent a la institució de l’abat Ganser al carrer de Thorigny. Els alumnes d’ambdós establiments, de fet, seguien els cursos que s’impartien a l’institut Charlemagne. Aviat, però, va ser tota la família que es va instal·lar a París, ja que el pare, Bernard François, va ser nomenat cap d’intendència de la Primera divisió militar de la ciutat. S’hi van instal·lar, a més, a la rue du Temple, al barri de Marais, el que era el barri originari de la família , el de l’àvia Sallambier.

El 4 de novembre 1816, Balzac s’inscriu en dret per a, així, poder obtenir el diploma de batxillerat tres anys més tard, el 1819. Al mateix temps, a més, pren lliçons particulars i sovinteja els cursos de la Sorbona. Tanmateix, com que son pare creia que calia conjugar la formació teòrica en dret amb la mateixa pràctica, Honoré passa tres anys amb un advocat amic de la família Balzac, Jean-Baptiste Guillonnet-Merville, un home cultivat a qui també agradaven les lletres. El jove Balzac farà l’ofici de passant de notari en aquest estudi, on Jules Janin —que amb el temps esdevindria un advocat de prestigi— ja era un saute-ruisseau —el terme que designava els passants que eren enviats a fer la compra, etc. Les experiències viscudes en aquest estudi l’autor les farà servir per crear l’ambient d’aprenents en un estudi d’advocat que hom troba en Le colonel Chabert. Avui en dia, a la rue du Temple hi ha una placa que és testimoni de l’estada de Balzac amb aquest advocat al barri de Marais.

El jove Balzac no sols estima la literatura, sinó que també segueix els cursos de filosofia de la Sorbona. Quan declara la seua vocació literària, la família decideix d’allotjar-lo a una mansarda i li deixa dos anys per a escriure. En aquest període Balzac s’esforçarà a redactar una tragèdia en vers, Cromwell, que el decebrà. L’obra és més aviat mediocre i les facultats balzaquianes no semblen desenvolupar-se completament en la tragèdia.

És llavors que centra el seu interès en la novel·lística. Després de dos intents, també mediocres però que deixen endevinar el futur novel·lista, Balzac decideix d’acomodar-se al gust de l’època i publica un seguit de novel·les en col·laboració i que signarà amb una pseudònim. Aquestes obres no són gaire brillants, però contribueixen a forjar el seu estil.

El 1822, Balzac es fa amant de Laure de Berny —coneguda com La Dilecta— que l’encoratja, l’aconsella, li ofereix la seua tendresa i el fa apreciar el gust i els costums de l’Antic Règim.

A principis de 1825, un Balzac encara desconegut, però desitjós de glòria, s’associa a un llibreter i compra una impremta. Això li permetrà de sovintejar els medis de l’edició, els llibres, els editors, dels quals temps després en farà una sàtira punyent i precisa. El negoci, però, no va passar de ser una gran fallida financera. El deute que en resultarà, d’uns cent mil francs de l’època, serà una preocupació que arrossegarà indefinidament.

Després d’aquest fracàs al terreny dels negocis, Balzac torna un cop més a l’escriptura. I serà aquesta vegada quan li arribe el reconeixement. El 1829 publica la Physiologie du mariage —un “estudi analític”— i la novel·la políticomilitar Les Chouans. Aquests èxits no seran sinó els primers d’una llarga sèrie feta d’un seguit d’obres. Una sèrie que es pot qualificar de densa i nombrosa, ja que la producció de Balzac és una de les més nombroses de tota la literatura francesa.

Balzac continua viatjant i sovintejant els salons, especialment el de la Duquesa d’Abrantès, amb qui ja havia començat una relació tempestuosa l’any 1825 i a qui feia de conseller i de corrector literari. Serà a ella a qui anirà adreçada la dedicatòria de La femme abandonnée.

El 1832, interessat en la carrera política, fara públiques les seues opinions monàrquiques i catòliques, ja que era en l’autoritat tant religiosa com política en el que Balzac basava la seua doctrina social.

L’any següent comença a mantenir correspondència amb la comtessa Hanska, una admiradora polonesa. Balzac anirà a veure-la moltes vegades a diversos països com ara Suïssa, Saxònia i fins i tot Rússia. I la correspondència mantinguda per tots dos durarà désset anys i serà aplegada després de la seua mort baix el títol Lettres à l’étrangère.

De 1830 a 1835, Balzac publica un bon grapat de novel·les: La Peau de chagrin (1831), Louis Lambert (1832), Séraphîta (1835), La Recherche de l’absolu (1834, 1839, 1845), totes considerades per l’autor com a filosòfiques. En Le médecin de campagne (1833), exposa tot un sistema econòmic i social. I amb Gobseck (1830), La Femme de trente ans (1831), Le Colonel Chabert (1832-35), Le Curé de Tours (1832) inaugura la categoria d’estudis de costum de la seua obra. En aquest mateix sentit, Balzac aprofondeix encara més en el realisme dels seus retrats. Serà capaç de dibuixar potents tipus humans. Amb Eugénie Grandet (1833) i Le Père Goriot (1834-1835), ofereix dues obres mestres consecutives que amb el temps esdevindran totes dues dos clàssics.

El 1835, reprén la publicació de la revista La Chronique de Paris. Li suposarà un nou fracàs empresarial, ja que sis mesos més tard deixarà de publicar-se i afegirà nous deutes als que ja carregava Balzac. Tot això, però, no tindrà repercussió de cap mena sobre la seua obra literària.

 

Obres disponibles:

Balzac_Honore_De-El_Coronel_Chabert

Balzac_Honore_De-El_cura_de_Tours

Balzac_Honore_De-El_elixir_de_larga_vida

Balzac_Honore_De-Eugenia_Grandet

Balzac_Honore_De-Grandeza y decadencia de César Birotteau

Balzac_Honore_De-Honorina

Balzac_Honore_De-La_interdicción

Balzac_Honore_De-La_misa_del_ateo

Balzac_Honore_De-La_Paz_del_hogar

Balzac_Honore_De-La_Piel_de_Zapa

Balzac_Honore_De-Petrilla