|
|
|
Stéphane Frédéric Hessel (nascut a Berlín el 20 d’octubre de 1917) és diplomàtic, ambaixador i antic membre de la resistència francesa. Va obtenir la nacionalitat francesa el 1937. Va ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
És el fill d’Helen Grund i de l’escriptor alemany Franz Hessel.
Va arribar a França amb la seva mare el 1924. Als 15 anys va obtenir el Batxillerat, el 1937 va entrar a l’École Normale Supérieure i el mateix any es va nacionalitzar francès. El 1939 l’exèrcit el va mobilitzar a Saint-Maixent, junt amb tres promocions de l’École.
Membre de la resistència durant la Segona Guerra Mundial, Hessel es va unir al General de Gaulle el 1941. Fou enviat en missió a França per la Direction Géneral des Services Spéciaux (DGSS) a finals de març de 1944. Fou deportat a Buchenwald i a Dora, un camp de concentració que depenia del de Buchenwald. Hessel va poder evitar de ser penjat i va fugir de Dora amb Forest Yeo-Thomas durant un trasllat a Bergen-Belsen, canviant la seva identitat amb la de Michel Boitel, mort de tifus.
Després de la guerra, Stéphane Hessel va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, al costat, entre d’altres, de René Cassin, en qualitat de cap de gabinet de Henri Laugier, secretari general adjunt de l’ONU i secretari de la Comissió dels drets humans de les Nacions Unides.
El 1962, va crear l’AFTAM (Associació per a la Formació de Treballadors d’Àfrica i Madagascar), de la qual va esdevenir president. El 2008, l’AFTAM ofereix 22.000 llits en allotjament.
L’agost de 1982, Hessel fou nomenat membre de l’Alta autoritat francesa de la Comunicació audiovisual per 3 anys, i va rebre l’encàrrec d’ocupar-se de les ràdios locals privades.
Stéphane Hessel continua essent, amb més de 90 anys, ambaixador de França. És membre del comitè de patrocinadors de la Coordinació francesa per la Dècada de la cultura de la pau i de la no-violència. Sosté econòmicament el fons associatiu Non-Violence XXI, des que fou creat el 2001.
Hessel és un dels membres fundadors del Collegium internacional, ètic, polític i científic (Collegium International).
Va rebre del govern francès la distinció de Gran Oficial de la Legió d’Honor (decret del 14 de juliol de 2006) i la Gran Creu de l’Orde Nacional del Mèrit (decret del 16 de novembre de 1999).
Stéphane Hessel fou membre de la Comissió nacional consultiva dels drets humans, i també de l’Alt consell de la cooperació internacional.
El 1986 es va unir al Partit Socialista, però més tard la deriva del partit cap a d’altres posicions va fer que Hessel se n’allunyés: així, el 2003, Hessel signà, amb d’altres antics membres de la resistència, la petició «Per un Tractat de l’Europa social».
Stéphane Hessel va signar la crida col·lectiva d’antics membres de la resistència per a la commemoració del 60è aniversari del Programa del Consell nacional de la Resistència del 15 de març de 1944. Aquest text encoratja «les noves generacions a fer viure i a transmetre el llegat de la Resistència i els seus ideals sempre vigents de democràcia econòmica, social i cultural.»
El 21 de febrer de 2008, a la plaça de la República de París, Stéphane Hessel denuncià l’incompliment del govern francès de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans i llançà una crida perquè el govern fes una aportació de fons per tal que totes les persones sense llar poguessin tenir un sostre.
El 10 de desembre de 2008, Hessel va rebre el Premi UNESCO/Bilbao per la promoció d’una cultura dels drets humans. Aquesta és la data del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.
El 15 de març de 2009, durant la convenció nacional (francesa) dels comitès locals Europa Ecologia reunits al Parc de la Villette, a París, al costat de Daniel Cohn-Bendit i José Bové, Stéphane Hessel manifestà el seu suport a la llista d’Europa Ecologia de cara a les eleccions europees del 7 de juny de 2009, amb l’esperança de veure sorgir una esquerra irreverent que tingués pes. El 12 de desembre de 2009, confirmà el seu suport tot anunciant la seva inclusió en posició no-elegible a la llista Europa Ecologia Île de France, encapçalada a París per Robert Lion, per a les eleccions regionals de 2010.
L’agost de 2006, Stéphane Hessel va signar una crida llançada per la Unió Jueva Francesa per la Pau (UJFP) contra els atacs israelians al Líban, que va sortir publicada als diaris Libération i L’Humanité.
El 5 de gener de 2009, va declarar en relació amb l’ofensiva israeliana a la franja de Gaza: «En realitat, el mot que escau -el que s’hauria d’aplicar- és crim de guerra i crim contra la humanitat. Però cal utilitzar aquest mot amb molta precaució, perquè som a Ginebra, la seu de l’Alt Comissionat per als Drets Humans, que pot tenir una opinió fonamental respecte al tema. Per part meva, havent estat a Gaza, havent vist els camps de refugiats amb milers d’infants, la manera com han estat bombardejats em sembla un veritable crim contra la humanitat».
El 4 de març de 2009, Stéphane Hessel va fer-se membre del comitè de suport del Tribunal Russell sobre Palestina. Presideix la conferència de premsa que s’ha organitzat amb motiu de la inauguració de les sessions.
El 30 de desembre de 2009, Hessel va incloure Israel en una llista d’estats “tirànics”, com la Xina, Rússia i Iran, amb els quals no s’ha de prioritzar el comerç per damunt dels Drets humans.
Compromís associatiu Des de 2007, Stéphane Hessel és patrocinador de l’ONG Biblioteques Sense Fronteres que treballa per fer accessible el coneixement i per donar suport a les biblioteques a França i al món.
El 2004 Hessel va rebre el Premi Nord-Sud del Consell d’Europa.
El 31 de gener de 2010, Stéphane Hessel fou el president d’honor de la Competició internacional de Drets humans per a advocats del Memorial de Caen. Per primera vegada en la història de la competició, els advocats que hi competien van decidir batejar la “promoció” amb el nom d’una personalitat. Van escollir el nom de Stéphane Hessel.
Obres disponibles:
Hessel_Stephane – Indigneu_vos
Hessel_Stephane – Indignaos
Homer és el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i L’odissea. També se li atribueixen un seguit d’obres menors que són conegudes com els Himnes menors. Avui els himnes es consideren obres posteriors, però molts segueixen considerant Homer com l’autor o compilador de les epopeies. S’ha especulat també que Homer fos un aede.
Els antics grecs creien, en general, que Homer va ser un personatge històric, però alguns erudits moderns són escèptics en aquesta qüestió: G.S. Kirk en el sentit que “l’antiguitat no sabien res definitiu sobre la vida i la personalitat d’Homer.” representa el consens general. Alguns estudiosos creuen que els poemes mateixos, de manera manifesta, representen la culminació de molts segles de narració oral on es van desenvolupar “fórmules”, sistemes de composició poètica per la qual cosa, segons Martin West, “Homer” “no és el nom d’un poeta històric sinó un nom fictici o construït.”
La data de l’existència d’Homer va ser controvertida en l’antiguitat i no ho és menys al dia d’avui. Heròdot diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC, però altres fonts antigues va donar dades molt més a prop de la suposada època de la guerra de Troia. La data de la Guerra de Troia va ser determinat el 1194-1184 aC per Eratòstenes, que es va esforçar per establir una cronologia dels esdeveniments científics i d’aquesta data, perquè està guanyant el suport de les recents investigacions arqueològiques.
Per als especialistes moderns, “la data d’Homer” es refereix tant a la data de creació dels poemes com a la vida del personatge en concret. El consens acadèmic és que “la Ilíada i L’odissea a partir de la data extrema de la segle IX aC o del VIII, la Ilíada és anterior a L’odissea, potser en algunes dècades”, és a dir, una mica abans que Hesíode, i que la Ilíada és l’obra més antiga de la literatura occidental. Durant les darreres dècades, alguns investigadors han advocat per una data ja al segle VII aC. Els que creuen que els poemes homèric es van desenvolupar gradualment durant un llarg període de temps, en general, proposen una data posterior per als poemes; d’acord amb Nagy, només es poden situar els textos cap el segle VI aC.
Obres disponibles:
Homer-La_Batracomiamaquia
Homer-La_Iliada
Homer-La_Odisea
Heròdot d’Halicarnàs, (Halicarnàs, 484 aC – Thuris, 425 aC) va ser un historiador i geògraf grec. Les poques dades que es tenen d’ell estan extretes de la seva pròpia obra i d’una sèrie d’anècdotes i testimonis tardans de dubtosa veracitat.
Va participar a la fundació de Túrios, i va rebre’n la ciutadania. Halicarnàs va condicionar el seu futur talant obert a la comprensió de les relacions entre grecs i bàrbars, perquè era una ciutat amb gran barreja d’elements ètnics, lingüístics i culturals: u.gr. el nom del seu pare, Lixes, revela un origen cari, i també el del poeta èpic Paniasis, que va exercir gran influència sobre l’educació del futur historiador.
A Halicarnàs exercia el poder el tirà Lígdamis, que comptava amb suport persa, però la família d’Heròdot mostrava oposició. Implicats en una conjura que el tirà aconseguí reprimir, Paniasis fou executat i Heròdot es veié obligat a exiliar-se a l’illa de Samos, l’illa que havia gaudit de gran esplendor durant Polícrates i on també residiren homes de la talla d’Anacreont, va suposar per a Heròdot un estret contacte amb l’esperit joni.
S’ignora quant de temps va romandre a Samos. Poc després del 449 aC va viatjar a Egipte, per l’antic imperi faraònic, des de la desembocadura del Nil fins a l’actual Assuan, provant-hi de desxifrar els jeroglífics, però sense aconseguir-ho. El segon dels seus gran viatges el va portar a Escítia. En relació amb el seu viatge a la Magna Grècia i a Sicília pot situar-se la seva estança a la Cirenaica, que li va permetre recollir les notícies que transmet sobre la geografia i etnografia de Líbia. En canvi, no li fou possible visitar el Mediterrani occidental perquè estava sota el domini de Cartago. A més, com és natural, va recórrer la majoria de les illes i regions de la conca egea , d’Àsia Menor i de Grècia continental. D’altra banda, ignorem de quins mitjans econòmics disposava per efectuar tants viatges. Segurament també visità i residí a Atenes, on va poder obtenir molta informació sobre l’acte final, i més suprem, de l’enfrontament entre grecs i perses. També a l’Àtica adquiriria la seva concepció definitiva de la Història Universal.
Quan es va traslladar a Turios, va seguir treballant en la redacció de la seva obra, que no quedaria acabada fins als primers anys de la Guerra del Peloponès. No se sap del cert ni on ni quan va morir, però se sap que el terminus post quem de la seva mort és l’assassinat dels ambaixadors Nicolau i Ararist a mans dels atenesos. A més sembla que va visitar Babilònia, la Còlquida i Síria. En aquest últim país va viatjar durant quatre mesos.
Obres disponibles:
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_1
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_2
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_3
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_4
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_5
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_6
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_7
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_8
Herodot-Los_Nueve_Libros_de_la_Historia_Tomo_9
Marvin Harris (Brooklyn, 18 d’agost de 1927 – Gainesville, 25 d’octubre de 2001) va ser un antropòleg nord-americà, creador del materialisme cultural i molt conegut per les seves obres de divulgació de l’antropologia. Professor del departament d’antropologia de la Universitat de Columbia, en 1981 es va traslladar a la Universitat de Florida.
Marvin Harris és creador de l’estratègia d’investigació coneguda com a materialisme cultural. En el seu treball es va basar en gran mesura en les teories de Thomas Malthus i Karl Marx, combinant les idees de Malthus sobre la influència del creixement de la població en la formació d’institucions socials amb les de Marx sobre l’efecte dels mitjans de producció en el mateix sentit. Va considerar aquests factors demogràfics i productius, als quals va denominar infraestructura, com a elements clau en la determinació de l’estructura social i cultura de les societats. Al llarg de la seva vida, Harris va tenir partidaris acérrims i crítics feroços. La seva lectura, en qualsevol cas, resulta obligada per entendre l’antropologia de finals del segle XX.
Harris va fer freqüent l’ús dins de les ciències humanes dels termes emic i etic, presos de fonologia i fonètica, respectivament. En lingüística, una mostra de discurs parlat és el que millor pot analitzar-se des d’ambdues perspectives, diferents però complementàries. Així, en la frase “Li va donar una palmada sonora en la cuixa”, les eses de sonora i cuixa són, des del punt de vista fonémico (fonològic), realitzacions d’un únic fonema /s/; no obstant això, des del punt de vista fonètic, es tracta de dos sons diferents (s sorda la de sonora, s sonora la de cuixa). És a dir: els parlants del castellà només distingeixen un fonema /s/ (perspectiva fonémica o *emic), però en realitat, sense ser necessàriament conscients d’això, ho pronuncien unes vegades com a s sorda i unes altres com a s sonora (perspectiva fonètica).
Extrapolant aquesta distinció lingüística a l’antropologia, Harris considera emic a les explicacions que una comunitat considera vàlides sobre els seus actes i etic a les explicacions científiques que un observador extern dóna a aquests mateixos actes. Així, quan una mare d’una comunitat molt pobra explica que als nens que neixen malalts “els hi porta Déu aviat al cel perquè són angelets” (perspectiva emic), l’antropòleg veu una realitat molt diferent: a aquests nens se’ls alimenta i protegeix poc per provocar que morin aviat, perquè suposen una càrrega impossible d’assumir (perspectiva etic).
En altres termes, etic al·ludeix a tot el que és infraestructural, és a dir, a aquells elements d’una societat que no es perceben a simple vista, però condicionen decisivament la vida d’aquesta, encara que els afectats no siguin conscients d’això. Un exemple és l’explicació que dóna de les cícliques ‘guerres’ rituals entre l’ètnia dels *maring, en Papuasia. Harris les explica recorrent a la causalitat infraestructural o etic: les guerres rituals es produeixen durant intervals cíclics en els quals, per raons ecològiques, escassegen els aliments. Si la disminució dels aliments és la causalitat etic o infraestructural, les justificacions que els propis maring donen per entrar en guerra són el fenomènic, la qual cosa l’observador pot veure, és a dir el emic.
És així que Harris desvetlla la realitat sociocultural de tota població humana, en tres nivells:
El nivell infraestructural ja ha estat en gran mesura explicat línies a dalt, quant al nivell estructural és aquell constituït pel corpus d’institucions i elements concrets perceptibles (per exemple el perceptible dels rituals, les guerres, les escoles etc). El nivell superestructural per la seva banda és aquell ideològic que “explica” -o racionalitza- com a “naturals” els fets de la realitat social i cultural. En opinió d’Harris, els tres nivells considerats es retroalimenten.
Obres disponibles:
Harris_Marvin-Antropologia_cultural
Harris_Marvin-Bueno_para_comer_Enigmas_de_alimentacion_y_cultura
Harris_Marvin-Canibales_y_reyes_Los_origenes_de_la_cultura
Harris_Marvin-El_desarrollo_de_la_teoria_antropologica
Harris_Marvin-El_proceso_de_hominizacion
Harris_Marvin-Jefes_cabecillas_y_abusones
Harris_Marvin-Nuestra_especie
Harris_Marvin – Teorias_sobre_la_cultura_en_la_era_posmoderna
Harris_Marvin-Vacas_cerdos_guerras_y_brujas_Los_enigmas_de_la_cultura
Hermann Hesse (Calw, Alemanya, 2 de juliol de 1877 – Montagnola, Suïssa, 9 d’agost de 1962) fou un escriptor i filòsof suís, d’origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1946.
Va néixer a la ciutat de Calw, població situada a l’actual estat alemany de Baden-Wurtemberg. De jove va fer grans viatges per Itàlia i també per l’Índia, on vivien el pare i l’avi com a missioners. Va educar-se entre Alemanya i Suïssa, on va estudiar en un col·legi d’humanitats, que abandonà al cap de dos anys, i en un seminari. L’any 1892 va intentar suicidar-se, raó per la qual va quedar sota la tutela d’un teòleg i, posteriorment, va passar per una institució de salut mental i una altra «per a joves problemàtics». El 1893 finalitzà la seva educació bàsica; més endavant esdevindria llibreter, mecànic rellotger i, finalment, altre cop, llibreter.
L’any 1912 es va establir amb la família a Berna, des d’on adoptà una posició crítica envers la Primera Guerra Mundial. Fou atacat per la premsa del seu país d’origen i abandonat pels seus amics després de la publicació d’un assaig en el qual demanava a l’imperi Alemany que no caigués en el nacionalisme. Arran d’aquest conflicte polític, juntament amb el seu fracàs matrimonial i la mort del pare, va acabar per demanar la nacionalitat suïssa, que li fou concedida el 1921.
Igual que molts dels seus personatges, Hesse va tenir al llarg de la seva vida problemes amb les dones. El seu primer matrimoni amb Maria Bernoulli el 1904, amb qui va tenir tres fills, va acabar tràgicament pels problemes mentals de la seva dona. El segon matrimoni, el 1924, aparentment no va passar de ser una breu aventura amb Ruth Wenger, que es va acabar al cap de pocs mesos. Finalment es va casar amb Ninon Dolbin l’any 1931, amb qui va compartir la vida fins a la fi dels seus dies.
Va morir d’una hemorràgia cerebral mentre dormia, a l’edat de 85 anys, a la seva residència de Montagnola, població situada al cantó de Ticino.
Hesse va construir la seva pròpia filosofia a partir de la seva revolta personal (Peter Camenzind, 1904) i de la seva interpretació dels corrents filosòfics d’Orient (Siddhartha, 1922), i en especial a Der Steppenwolf (El llop estepari, 1927), que esdevé una crítica al militarisme i als desigs de revenja vigents a la seva pàtria natal després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta postura valenta el va fer força popular a l’Alemanya de la postguerra.
Va escriure també, entre d’altres, Das Glasperlenspiel (El joc de les granisses), novel·la ucrònica de caràcter al·legòric (1943); Unterm Rad (Sota les rodes, 1906) i Demian (1919), escrita originalment sota el pseudònim d’Emil Sinclair. L’any 1952 va publicar l’edició completa de les seves obres (Gesammelte Werke).
El 1946 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «per la seva inspirada obra que exemplifica els ideals humanitaris clàssics i l’alta qualitat de l’estil».
Obres disponibles:
Hesse_Herman-Demian
Hesse_Herman-El_lobo_estepario
Hesse_Herman-Siddharta
Victor Hugo (Besançon, 26 de febrer de 1802 — París, 22 de maig de 1885) va ser un dels més importants escriptors del romanticisme en francès i sovint és identificat com un dels millors poetes francesos. Algunes de les seves obres més conegudes són Els miserables, Nostra Senyora de París i El darrer dia d’un condemnat. La seva obra és molt variada i comprèn novel·les, poesies, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics a l’Assemblea Nacional francesa i una correspondència abundant.
Victor Hugo va néixer a Besançon el 26 de febrer de 1802, al Departament del Doubs, al Franc Comtat, on es trobava destinat son pare, el general d’Imperi Joseph Léopold Sigisbert Hugo (1773–1828) – fet comte, segons la tradició familiar, per Josep I Bonaparte, rei d’Espanya – i de Sophie Trébuchet (1772–1821), i el darrer de tres infants, després d’Abel Joseph Hugo (1798–1855) i d’Eugène Hugo (1800–1837). El seus viatges i les seves estades a Nàpols i Espanya acompanyant el seu pare, el van marcar bastant. Vers 1813, es va instal·lar a París amb sa mare, que s’havia separat del seu marit arran de la relació amorosa que mantenia amb el General d’Imperi Victor Fanneau de la Horie. Amb només catorze anys, Victor, al juliol de 1816, va escriure: «Vull ser Chateaubriand o no res» La seua vocació és precoç i les seues ambicions són immenses. Poques carreres han estat conduïdes amb una voluntat tan precoç i lúcida. No se sap massa dels seus inicis, perquè ell mateix va cremar els seus primers 10 quaderns escolars. Qui va iniciar el noi en la tècnica del vers? Va ser encoratjat o va treballar sol? I fent quines lectures?
L’any 1817 va participar en un concurs convocat per l’Académie des jeux floraux de Tolosa de Llenguadoc. El jurat va estar a punt d’atorgar-li el premi, però el títol del seu poema (Tres lustres a penes) suggeria la seua curta edat i l’Acadèmia se’n va mostrar espantada, de manera que el premi va anar a parar a d’altres mans. Seria premiat per aquesta mateixa Acadèmia dos anys després. L’any 1819, va obtenir un Lys d’or per l”Oda sobre el redreçament de l’estàtua d’Enric IV, i el 1820, va rebre un Œillet com a accèsit per altra oda: Moisès sobre el Nil.
Encoratjat pel premi de l’Acadèmia va abandonar les matemàtiques — disciplina per la qual se sentia molt atret i de la qual havia seguit els cursos preparatoris — i va abraçar la carrera literària. Juntament amb els seus germans va fundar el 1819 una revista, El Conservador literari, on ja destacava el seu talent.
El seu primer llibre de poesia, Odes, va aparèixer el 1821: tenia llavors dinou anys, i els seus estudis al lycée Louis-le-Grand li van permetre donar a conèixer ràpidament aquesta obra. Participava a les reunions del Cenacle de Charles Nodier a la Biblioteca de l’Arsenal, bressol del Romanticisme, que haurien de tenir una gran influència en el seu posterior desenvolupament. En aquesta època, Hugo ho és tot: poeta, novel·lista, dramaturg i fins i tot periodista; tot ho emprèm i en tot reïx.
Però la seva projecció literària va començar amb Cromwell, publicat el 1827. Al pròleg d’aquest drama s’imposa a les convencions clàssiques, sobretot a la unitat de temps i de lloc. Va desenvolupar i posar en pràctica plenament aquestes teories en el drama Hernani (1830), obra que inaugura el gènere del drama romàntic.
L’estrena d’aquesta obra va provocar un violent enfrontament entre «antics» i «moderns» — aquests últims encapçalats per Théophile Gautier — que ha passat a la història de la literatura amb el nom de «batalla d’Hernani.» A partir d’aquest moment la producció d’Hugo no sabrà de límits: novel·les (Nostra Senyora de París, 1831); poesia (Els càntics del capvespre, 1835); teatre (Ruy Blas, 1838).
Va casar-se el 12 d’octubre de 1822 amb Adèle Foucher, amb la qual va tenir cinc fills:
- Léopold (16 juliol de 1823 – 10 d’octubre de 1823)
- Léopoldine (28 d’agost de 1824 – 4 de setembre de 1843)
- Charles (4 de novembre de 1826 – 13 de març de 1871)
- François–Victor (28 d’octubre de 1828 – 26 de desembre de 1873)
- Adèle (24 d’agost de 1830 – 21 d’abril de 1915), l’única que va sobreviure el pare però amb greus problemes de salut mental que l’obligarien a llargues estades en sanatoris.
Entre 1826 i 1837, va passar diverses temporades al Castell de Roches a Bièvres, propietat de Bertin l’Aîné, director de Le Journal des débats. Durant aquestes estades va conèixer Berlioz, Chateaubriand, Listz i Giacomo Meyerbeer i va escriure llibres de poesies entre els quals es troba el famós Fulles de tardor (Feuilles d’automne).
Fins a una edat molt avançada va tenir diverses amants. La més coneguda, l’actriu Juliette Drouet, a qui va conèixer l’any 1833 i qui va consagrar-li la seva vida, el va alliberar de la presó després del cop d’estat de Napoleó III. Va escriure molts poemes per a ella. Van passar any rere any plegats l’aniversari del seu encontre, i en cada ocasió van anar omplint un quadern comú que tendrament anomenaven el «Llibre de l’Aniversari».[3]
Hugo va ingressar a l’Académie française l’any 1841, després de tres intents infructuosos. Va ser el primer acadèmic nat al segle XIX.
L’any 1843, Léopoldine va morir tràgicament a Villequier, ofegada amb el seu marit Charles Vacquerie arran del naufragi de la seua barca. Aquesta mort va afectar terriblement Hugo, i li va inspirar diversos poemes de Les Contemplacions — principalment el cèlebre « Demain, dès l’aube… ».
Educat per la seva mare, originària de la regió llevantina de la Vendée, en la lleialtat al reialisme, es va anar convencent a poc a poc de les virtuts de la democràcia. («He crescut», va escriure en un poema on es justifica). El seu pensament és que: «on el coneixement només és d’un home, s’imposa la monarquia, on és d’un grup d’homes, ha de deixar el seu lloc a l’aristocràcia. I quan tothom té accés en saber vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». Una vegada convertit a la democràcia liberal i humanitària, va ser elegit diputat de la Segona República francesa el 1848, i va recolzar la candidatura del “príncep Lluís-Napoleó”, però es va exiliar després del cop d’Estat del 2 de desembre de 1851, que va condemnar per raon morals (Història d’un crim).
Sota el Segon Imperi, oposat a Napoleó III, va viure exiliat, primer a Brussel·les i després a Jersey i Guernesey. Va formar part del grup de proscrits que van refusar l’amnistia que es va decretar poc després («I si no en queda més que un, aquest seré jo»). De les seues obres d’aquests difícils anys cal destacar Les Châtiments (1853), obra en vers en la qual ataca el Segon Imperi; Les Contemplacions, poesies (1856); La Légende des Siècles (1859), i Els miserables, novel·la (1862). El dolorós record de la seua filla Léopoldine — així com la seua curiositat — el van empènyer a provar, a Jersey, unes experiències d’espiritisme de les que dóna fe a Les Tables tournantes de Jersey.
Durant la dècada de 1860, va travessar diverses vegades el Gran Ducat de Luxemburg com a turista, en direcció al Rhin alemany (1862, 1863, 1864, 1865). El 1871, després de la Comuna de París, en ser expulsat de Bèlgica per haber proporcionat refugi a comuners perseguits a la capital francesa, va trobar asil durant tres mesos i mig a Luxemburg. Després va tornar a París i va ser una de les figures polítiques de la Tercera República Francesa. Va residir successivament a Luxemburg, Vianden (dos mesos i mig), Diekirch i Mondorf, on va sotmetre’s a una cura termal.
Després de la caiguda del Segon Imperi, posterior a la Guerra francoprussiana, es va proclamar la Tercera República francesa i Hugo va poder tornar després de vint anys d’exili. Fins a la seua mort l’any 1885 va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada — així com una referència literària incontestada.
Va morir el 22 de maig de 1885, pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Ací és el combat del dia i de la nit.» Segons les seues últimes voluntats, va ser en el «cotxe fúnebre dels pobres» on va tenir lloc la cerimònia. Va ser dipositat en primer lloc al Cementiri del Père-Lachaise, però l’1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó, quan la Tercera República va aprofitar l’esdeveniment per transformar l’antiga església de Santa Genoveva en Panteó.
La caixa fúnebre s’havia mantingut durant bastants dies sota l’Arc de Triomf, on es creu que va ser visitada per uns 3 milions de persones. Era llavors l’escriptor més popular de França i se’l considerava un dels monuments de la literatura francesa. Va ser designat com el Rei Sol de la literatura.
Obres disponibles:
Hugo_Victor-Cromwell
Hugo_Victor-El_rey_se_divierte
Hugo_Victor-Hernani
Hugo_Victor-Los_Miserables
Hugo_Victor-Nuestra_señora_de_Paris
Hugo_Victor-Poesias
David Hume va ser un important filòsof escocès del segle XVIII (Edimburg, 7 de maig (26 d’abril segons el calendari antic) de 1711 – 25 d’agost de 1776). Se’l considera el més important dels empiristes britànics. Estudià dret per pressió paterna, però exercí molt poc temps aquesta professió degut a les seves afeccions literàries i filosòfiques. El 1734 anà a França on va escriure la seva obra més important, el Tractat sobre la naturalesa humana, que no va tenir l’acolliment que ell esperava. Tot el contrari va succeir amb el segon dels seus escrits, Assaigs morals i polítics. L’èxit d’aquesta obra el portà a reelaborar el Tractat fent una exposició més senzilla en dos llibres: Investigació sobre l’enteniment humà i Investigació sobre els principis morals.
L’any 1763 tornà a França i es relacionà amb Rousseau i els enciclopedistes. El 1769 tornà a Edimburg, on restà fins a la seva mort.
Per a Hume la filosofia no sap res amb certesa, perquè no s’ha ocupat adequadament de l’estudi d’aquella ciència de la que totes les altres depenen: la “ciència de l’home”. Per això afirma que cal investigar la naturalesa de l’enteniment humà per determinar l’origen, les estructures, les lleis i els límits del coneixement. Hume esdevindrà un precursor de Kant en algunes de les seves conclusions.
Hume pretén amb la seva tasca filosòfica donar resposta a preguntes fonamentals sobre l’home i el coneixement. Per això, accepta postulats que anirà ampliant amb la seva producció filosòfica, dels quals els principals són:
Obres dispònibles:
Hume_David-Tratado_de_la_naturaleza_humana
Aldous Leonard Huxley (Godalming, Anglaterra, 26 de juliol de 1894 – Los Angeles, 22 de novembre de 1963) escriptor anglès que va emigrar als Estats Units. Una de les seves obres de major renom fou i és Brave New World (Un món feliç).
Membre d’una família de tradició intel·lectual,estudià a Eton i a Oxford i el 1915 es graduà en anglès. Conreà el periodisme i la poesia, residí a Itàlia (1923-30) i, des del 1937, a Califòrnia. Es féu famós amb novel·les que satiritzaven els ambients intel·lectuals anglesos, com Crome Yellow (1921) i Those Barren Leaves (1925) i, sobretot, Point Counter Point (1928), més ambiciosa i complexa, i en el qual la sàtira va cedint lloc a preocupacions més filosòfiques, que palesen una desconfiança en l’optimisme a ultrança del racionalisme i el cientifisme.
Aquesta crítica culminarà en la novel·la Brave New World (1932), antiutopia en la qual la societat i els individus són dominats per una oligarquia tecnològica. Posteriorment, el seu creixent desengany de la tradició intel·lectual occidental el portà a interessar-se pel misticisme i la filosofia i les religions orientals. D’aquestes influències en resultaren novel·les com ara Eyeless in Gaza (1936), The Genius and the Goddess (1955), i Island (1962), i nombrosos assaigs sobre temes filosòfics, històrics i científics: A Perennial Philosophy (1946), Science, Liberty and Peace (1946), The Doors of Perception (1954), exposició de les seves experiències amb drogues al·lucinògenes, Brave New World Revisited (1958), etc.
Obres disponibles:
Huxley_Aldous-Contrapunto
Huxley_Aldous-El_arte_de_ver
Huxley_Aldous-El_fin_y_los_medios
Huxley_Aldous-El_joven_Arquimedes_Los_Claxton_Cura_de_reposo_El_monoculo
Huxley_Aldous-La_filosofia_perenne
Huxley_Aldous-La_isla
Huxley_Aldous-Las_puertas_de_la_percepcion
Huxley_Aldous-Los_demonios_de_Loudun
Huxley_Aldous-Nueva_visita_a_un_mundo_feliz
Huxley_Aldous-Un_mundo_feliz
|
